Obscuritat

S’ha fet fosc i encara és de dia…

Les ombres m’han robat  l’escalf dels teus ulls...

Desert

...................................................................................................


On estàs?...

A contracor

Oblit, silenci, distància…no haurien d’existir...

Marxes i no miraràs enrere..

Escruixidor ha estat el teu gest avui,
un missatge aombrat per l’última tempesta.
No em resta cap esper per retrobar-te.

M'aixoplugo en els records
dels instants viscuts, que guarden el mantell
de paraules i centelles fervents compartides.

I cavil·lo el mode de lliurar-te,
mentre basteixo un pont
que em porti a una altra banda.

L'horitzó resta misteriós,
una nova escaiença esdevindrà
ben segur a trobar-me.

Avui he llevat el vel
que enboirava la teva veritat,
tot disfressant la teva calidesa.

I en aquesta nova vida callada
emprenc un camí que no conec ni m'interessa,
però que intento entendre.

I tot serà diferent...
M'emporto en un jaç,
totes les meves pertinences.

Refaré de nou el meu jardí de lliris blancs?
Erigiré de nou els puntals de les meves idees?

Viurem llunyans,
sense tenir un de l’altre coneixença,
i no hi haurà neguit,
perquè ja no hi serà la pensa.

Tot serà dissemblant,...marxes i no miraràs enrere...

Fatiga

 

Un presagi finit m’abat el cor,

s’abreuja el temps viscut

s’eclipsa el diàleg ja clos.

 

No hi ha aixopluc segur

per aquests secrets ignorats,

només un jaç de mortes expressions i passions aturades.

 

Amb la mirada entristida sota el cel estrellat,

calmo el neguit de les carícies perdudes,

 

dels pensaments caiguts, de la nostàlgia travada..

 

Aquest codi compartit cisella tenaç el silenci,

esborra tossut la tendresa inacabada,

i calla per sempre les dolces abraçades.

 

El meu jo exhaust ara cruix,

i abandono amb mirada secreta,

l’últim gest, l’últim alè, l’últim oneig.

 

Mor la tènue esperança amb silenci sord

la màgia és ajusticiada per l’ encís oblidat,

ja no resta cap combat a l’ànima.

 

S'exhaureix el temps dels sentits,

expiren els delits guardats,

la meva pensa  ja no et vol ser lleial,

saber-te en el meu buit, et nega.

Pòsit en el cor

En aquest temps tan extrem,
l’amor agredolç bressola la lluna tendrosa,
i silencia els delits guardats i els secrets absoluts.

La brúixola del records assenyala l’horitzó,

una mar agitada sota un mantell obac
una única consigna, l’oneig de mots closos.

L’ombra captiva calla els teus besos fosos,

els diàlegs teixits, les afanyoses abraçades,
la teva nostàlgia, sempre a recer del meu cor.

La nua utopia trontolla tremolosa,

venen febroses hores,  dies orfes,
espirals de malenconia.

En aquesta vida callada,

una il·lusió latent batega indeturablement,
un amor confident, un càlid sospir.

Quan l’ austera platja

escampa el teu rostre que somriu fluixet,
no cap l’oblit en l’escalf dels teus ulls..

Lliuro aquests pensaments,

confesso al cor aquestes paraules,
per ajocar el vel tenaç i tossut de la raó.

Mansueta esperança quasi imperceptible,

íntegra i transparent,
aviva la calidesa preuada i la generosa estima.

ADVERSITAT

No hi ha mots possibles que expressin l’infortuni sentit.

L’àncora del meu navili continua encallada. La marea baixa no em deixa salpar.

No cessa la forta tempesta que ha aiguat la il·lusió, la fantasia, la màgia…

No declina el silenci que esmicola l’esperança.

El desert és encara l’únic paratge segur.

La llibertat del desconegut no lliura confiança.

La raó del cor ferit no gosa encapritxar-se.

El pinzell no pot dibuixar.

La ment poc enginyosa no falseja la veritable realitat.

La intuició arraconada ho confirma.

Resto indolent..

SENY

Una explosió d’alegria acompanya l’activitat accelerada fruit del desig de viure amb intensitat. Grans motivacions justifiquen la irrefrenable energia exultant. Molt lluny queda la possibilitat de contemplar una existència més serena i objectiva, la rauxa disfressa la veritat més realista.

Tot és possible en el món de la fantasia, els somnis són ara episodis veraços i apassionats. Els sentiments flueixen a dojo, novedosos, profunds i enèrgics. No  poden ser pas els miratges del desert travessat.

La multitud és amistosa i  propera. La comunicació immediata.

Llavors el temps corre precipitadament sense permetre la reflexió  i la memòria.

 

I  de cop, tot canvia.

El cor batega cada cop més a poc a poc, està perdut.

La raó ja no pensa...s’entreté  contemplant  el pas del temps més lent i pesarós que mai.

El silenci esmicola dia a dia el càntic de l’alegria i la buidor ofega els sospirs de l’esperança.

La joia trencada abandona els valors més ingenus, ja  bocins absurds no desitjables.

L’ànima no està més trista, ni tan sols més melangiosa, tan sols resta catatònica, indiferent...s’ha trencat.

I quan tot ja resta en silenci...

És l’hora de sobreposar-se, cal fer fora la pena  virulenta que emmetzina una realitat més possiblei, cal desterrar el dol del cor sentit que no comprèn el que ha succeït. Cal tancar ferides tot posant tiretes de raó i paraules.

I al gran cor malmès i ingrat ,cal persuadir-lo i conquerir-lo de nou.

És en aquesta existència taciturna on el seny romp el silenci, i discretament inicia la revolució particular de l’ànima. Aquesta vegada però sigil·losament i esquerp, no vol més esdeveniments  especials.

I el sol, on és?

El temps passa amb el seu fort tic tac i no vol parar ni tan sols un instant , no dóna ni un respir a la incertesa ni a aquesta dubtosa veritat que priva qualsevol possible millor.

I sembla que s’han posat d’acord la tristor , la soledat i l’enyorança, neguen a l’ànima tota guspira d’il·lusió.

El present i el futur parlen amb to ombrívol i fan basarda, la ment rebutja els pensaments no fos cas que la por la ofegués del tot.

Rialles, crits, salts, corredisses amunt i avall aviven la casa i el cor durant algunes estones.

El desig vehement que el silenci declini no pot atrapar l’entusiasme viscut.

Petites trobades  que busquen el camí perdut , llargues converses que pretenen descobrir nous senders... són només paraules no enteses que rompren l’esperança.

Sentiments  secrets, somnis amagats, dimensions desconegudes, universos  impossibles, núvols negres, lliris blancs pansits, promeses negades, històries irreals, amistats desaparegudes, batalles perdudes, fe malmesa, ....

No hi ha prou llàgrimes que aclaparin aquesta pena pel que les hauré d’apilar  per un altre dia pitjor, i mentre hauré de buscar el sol que ha de clarejar aquesta forta tempesta....però això sí, un tan suspicaç...

 

Silenci..

Quan no hi ha res més a dir, parla amb silenci.

Quan parlar atueix una bella història , que hi hagi silenci.

Quan fer avinent els records no és més que un reclam, convé silenci.

Quan esclarir només afecta a un mateix, resta en silenci.

Quan callar ho denota tot, no cal res més.

I mentres aquestes paraules  s’arrelen al cor i a l’enteniment,  l’ànima declina amb tristor. El ferm propòsit la nega. La soledat és aclaparadora.

Amor particular

Semblava que la providència l’havia assenyalat. El seu esperit, el seu cos i la seva ment sempre havien estat un de sol i el cor li parlava pur, lliure, sense tabús, sense condicions, sense normes....

Estava preparat per donar-se sense lleis, sense intercanvis, amb ferma valentia, amb fe voluntariosa, amb mirada atenta, amb cura respectuosa, amb convicció responsable i encuriosida erudició.

Però no havia estat suficient.

La solitud embolcallava el seu passat, el seu present i el seu futur. De què li havia servit haver sigut el guerrer més agosarat, el soldat més compromès, el vigilant més lleial....si el seu amor particular no havia pogut ser mai conferit.

Vanament caminava l’estèril desert com l’únic paratge que havia conegut, i enyorava un possible que li havia estat negat sempre.

La providència no havia sigut més que una circumstància temporal,  testimoni d’un amor particular perdut.

Palimpsest existencial

Si et parlés de la veritable realitat només podria explicar-te que és un piló  de percepcions il·luses que tenim el costum d’imaginar.

I a fi de llevar-te la inquietud de no comprendre-la, podria inventar i dir-te de la seva autèntica identitat, tot expressant-te el món amb la dimensió dels sentiments, de l’instint, dels sentits i  de la raó.

Però…sé que justifiquem la nostra manera d’entendre la vida perquè som incapaços de desfer-nos de les paraules designades i dels conceptes establerts.  I ens neguem a tenir una ment enginyosa i rebèl  i a fer fora tota la sensibleria que falseja aquesta veritable realitat.

Plens de perjudicis, confiats en els paranys més científics,  metafísics i morals i  simples creguts de les nostres experiències, coartem, encara avui i quasi a consciencia, l’admissió de que tot és en definitiva una cadena d’efímeres necessitats que només l’espai, el temps, la casualitat i potser l’art, poden expressar aquesta realitat tan filosòfica.

I malgrat pogués convènce’t que així és, no podria defugir en el dia a dia del mal costum de fer servir aquesta raó  conceptual  per substancializar-te tot allò que visc.

 Aquesta forma tan pura de la veritable realitat, se’m mostra tan irracional que em resulta hostil i necessito donar amb avidesa  un significat més proper, perdent així tota tinença de sensibilitat i d’intel·ligència .

I és així com perdo tota esperança de complaure’t.

L'art d'estimar

He sentit que el desconegut s’atansa senzillament i acarona amb la mirada transparent a aquell que comença a estimar.

He llegit que garanteix la llibertat del qui és estimat.

He vist com la persistent vigília protectora no pensa mai què perd.

He pensat en la determinació ferma del qui lliura confiança.

He volgut el senzill gest de donar, sense miraments i recances.

Quanta bella dialèctica envolta aquest art caduc que ningú hi creu, que tot hom confon amb símils i que ja ningú sap de la seva veritat.

M’han explicat que només és un petit trosset d’un mateix i que, si vols, pot ser tan minúscul que ni et faci falta per sobreviure. Quin greu tot plegat!

M’han insistit en què desapareix en un temps no molt llunyà i que quasi mai es torna a reinventar per poder seguir estimant a l’estimat.

M’han intentat convèncer que l’artista pot bescanviar-ho i ferir frívolament al que abandona en nom de la seva individualitat.

I als meus ulls,  l’han simplificat fins esdevenir-lo com un fet més de seducció sexual.

I si la coneixença de llur art nasqués de més endins...allà on la raó del cor sentit es compromet, s’encapritxa, s’il·lusiona,  i s’enamora particularment? Llavors seria la excelsa possibilitat d’estimar sense cap final designat.

Com seríem les persones sinó sabéssim estimar?

Apenas me duele..

Apenas me duele..

Desde hace casi una eternidad la vida tiene un matiz sarcástico, todo apunta que tiempo atrás las ilusiones y las grandes ideas eran fruto de una ingenuidad poco madurada.

Un hondo penar atrapa hoy un corazón desengañado, escéptico de cualquier posible…la melancolía, ahora enemigo indeseable, pierde desolada ante la impaciencia de sentir un realismo más duro. 

Apenas me duele…es la meta a conseguir, el objeto de todos mis pensamientos, el fin de todas mis pequeñas batallas.

La decepción, un desierto sin oasis,…la tristeza, una negra noche sin sueños…Pero apenas me duele…

El futuro incierto es el esbozo más inmediato, mi razón el pincel más artístico.

Apenas me duele..

El día a día es mi presente, mi llave a un tímido futuro que no anhelo ni sonrío, pero que poco a poco me esfuerzo en conocer.

Las decisiones son mi corona de espinas, mi RIP para el pasado y mi filosofía más cercana.

Apenas me duele..

Logro escuchar  la música que entrometida me cuenta a doquier, y almaceno sus historias en mi memoria, incrédula, por si alguna vez..

Guardo con estoica solemnidad esas fotos, esas imágenes, esos miles de palabras, habladas y escritas, en el baúl que un día probable olvidaré, aún reticente en abandonar esa historia que un día creí, ahora enajenada por una verdad más creíble.

Apenas me duele..

Mentres dormies

Mentres dormies, el món entremeliat ha decidit moure les fitxes dels escacs desant-nos la partida sentenciada a un últim moviment, escac al rei.

Mentres dormies, he escoltat el so del teu respir profund, el bateg del teu vell cor i he palpat l’escalfor del teu cos.

Mentres dormies, no he pogut parar de pensar, no he pogut arraconar aquells milers de records que compartim junts des de fa ja tan de temps…

Mentres dormies he près consciencia d’aquest present que ultimament em resulta tan extrany, incomprensible i tan difícil d’acceptar.

Mentres dormies tot ha canviat…

Indiferència...

Aquí a prop, al nostre continent veí, fa poc celebraven 20 anys de l’abolició del sistema legal de discriminació racial ….(1991).

  

 Aquest Nadal vaig anar a veure una peli per recordar i saber més  d’algú molt especial de la nostra espècie humana…Ell i uns pocs més, han donat i donen la cara, s’enfronten quan cal i calgui a tot tipus de “apartheid” social que nosaltres, la tribu humana, som capaços d’executar per poder, diners i luxe.  Sento certa gelosia no poder gaudir d’aquest ADN  que els fa lliures i forts, que lluiten incansablement amb el do de la paraula, amb el do de l’escriptura, amb el do de fer o amb qualsevol altre habilitat, però que mouen les masses per rebel·lar-se i no acceptar-ho,  i que són capaços de fer trontollar a gran o a petita escala els poders fàctics miserables.

I no puc desconnectar, suposo que és per això que des de fa dies penso amb la indiferència.

Llur significat d’aquesta, el vaig descobrir ja fa molts anys. Recordo que bocabadada l’escoltava, i em semblava terrible, em resultava espantós poder patir tan greu indolència.

Quan et fas gran, l’esquema de prioritats socials i econòmiques  et desmarquen d’aquell esquema ingenu que has construït i promès complir disciplinadament no molts anys abans…i aquells matisos de cada sentiment, percepció o afecció, que tan acuradament has après e interioritzat, es perden fins que ja no ets capaç de distingir ni recordar molts d’ells.

Tots ho fem, uns en més grau que altres, i té que veure amb posseir en un mateix  un xic d’aquest  ADN, per a mi màgic, que parlàvem o no…

 

Cal dir que com tothom, he patit la indiferència, la indeferència, la displicència, el cinisme i l’estoïcisme… I últimament visc amb massa consciència  totes aquestes variades insensibilitats…

Pel que,  per no  arribar a la grolleria escrita, només escriuré que n’estic farta. Que ja n’hi prou!

D’aquí la meva gelosia…sana.

El meu secret, de moment, és  refugiar-me en els telenotícies, en alguns diaris, en algunes tertúlies de la ràdio i en alguna altra conversa enriquidora  amb amics de veritat. És quan m’esforço en escoltar i en no oblidar el que està passant, el que estem permetent i el que no estem fent  i cal…D’aquesta manera em sento més delinqüent social i els meus agravis soferts resulten ser “pecata minuta”...suficient per declarar petites batalletes i sentir-me una mica cosina “dels que sí tenen l’ADN màgic”.

Engargussament

L’engargussament d’aquest present,
encarcara les meves emocions,
fent desenraonada marrada,
en aquesta escarpada singladura.

Mentre la pena m’abandona,
costejo dia i nit en el meu navili,
i mentre escateixo la veritat,
entomo les ferestes onades,
pugnant la mort de les meves idees
i sedegant el somieig més arrelat i castís,
per poder així, rescatar la meva utopia.

La buidor d’unes carícies,
la reminiscència d’una tendresa ara amarga,
la malenconia de records desgavellats,
m’acompanyen en aquestes hores, dies i mesos…
i no puc alleugerir el cor, que  sanglota,
car ja li ha arribat la desesperança…

Aviat tiraré l’àncora,

fermaré la nau,
oblidaré la brava mar,
i lliuraré l’enyorança.

Aquell

Com es deu dir aquell que com una allau enderroca els pensaments i grollerament disposa la raó a zero. Aquell que quan cerques el motiu genuí de la rauxa, de nous interessos, de tendres il·lusions i d’extraordinàries fantasies…només li trobes poemes i cançons …

Com es deu dir aquell que monopolitza la curiositat, embriaga els sentits, i promou la vigília desconsiderada de tot el que envolta l’univers… i l’humil camí d’una vida quotidiana resta amarat  d’entusiasme i en cada passa més bell i il·luminat que mai…

Com es deu dir aquell que llueix molt més que el sol, i et permet veure en la foscor i somniar a plena llum del dia…

Com es deu dir aquell que t’ajuda a conquerir muntanyes i convincent et dóna la raó per a què ho facis sense recances .

Com es deu dir aquell que et descobreix virtuts i habilitats i com a cómplice participa en construir un univers particular.

Com es deu dir aquell que mentre  roman viu et transfigura i t’emmena a l’acció i al compromís, emprenent així, com un quixot viatger, gestes alegres, felices i magnànimes…

Com es deu dir aquell que insolent puja el tren, fa recompte dels  passatgers, mira de reüll el trajecte recorregut  i sense vacil·lar et canvia el destí.

El vent

Fa temps que el vent s’endú tot allò que troba, fins i tot, els camins s’esvaeixen. L’aire enfadós ho arrasa tot sense miraments i esborra sense pietat les últimes dreceres.

Tal dia farà un any, i és així com es sentencia amb un poder màgic derogant i abolint la intensitat de qualsevol de les guspires enceses.

La memòria és l’únic que la tempesta de sorra no pot emportar-se, caldrà però ara ser constant i mantenir-la viva, car el paisatge nouvingut farà oblidar com fou temps enrere.

Nous camins, nous colors, noves olors, noves textures...esdevindran un nou futur, potser encisador o potser ple de quietud i espera. En tot cas, per sort, les llavors escampades temps enllà brotaran i amb elles noves sendes,...

El vent però continuarà bufant quan vulgui...directe el cor i  el glaç sec continuarà fent esquerdes, directe al cor, mentre.. el fred minvarà les penes.

També sortirà el sol revifant una primavera, i la lluna continuarà vetllant amb les estrelles.

No se m’acudeix res més que taral·lejar...

Al vent, la cara al vent,
el cor al vent, les mans al vent,
els ulls al vent, al vent del món.

Música de fons..

Senzillament se'n va la vida, i arriba

com un cabdell que el vent desfila, i fina.

I som actors a voltes,

espectadors a voltes,

senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l'onada, acaba,

i potser en el deixar-se vèncer, comença.

La platja enamorada

no sap l'espera llarga

i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedà's.

Així només, em deixo que tu em deixis,

només així, et deixo que ara em deixis.

Jo tinc per tu un niu en el meu arbre

i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.

Molt blanc...

Sovint és quan el sol declina que el mires.

El pesarós sap que si minva, l'estimes.

Arribem tard a voltes,

sense saber que a voltes

el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis,

així només, et deixo que ara em deixis.

Jo tinc per tu, un niu en el meu arbre

i un núvol blanc, penjat d'alguna branca.

Molt blanc...

Un núvol blanc. Lluís Llach.

Cançó Un núvol blanc (you tube)

Nit boirosa

La nit arriba freda i la boira comença a serpentejar pels arbres  envellits  que despleguen les seves branques nues, arbres pesarosos que sospiren d’enyorança a una lluna blanca i brillant, esperant el darrer conte que els hi té preparat.

Ningú diria que és primavera en aquesta nit, car regna el silenci i una pau sospitosa que fa de pensar. I és el que el pas ineluctable del temps que ara rendeix comptes  s’ha aturat...

Jau immòbil el vell llop, sembla que ha decidit ja descansar i allunyar-se de la seva inesgotable cacera.

Dins els caus calladament esperen els petits conillets, que amb els ulls ben oberts i amb les orelles ben encuriosides, observen amb atenció tan grisa imatge del bosc.

No més sorollosos estan els esquirolets, que dempeus i quiets escolten amb prudència tan magnànim repòs.

Quan la lluna decideix parlar, les ombres xiuxiuegen i s’apilen totes juntes desitjoses d’escoltar l’última bella història.

Petites gotes d’aigua cauen de tant en tant al sotabosc, però no plou, són els estels que ploren mentres atenen el relat.

Prop d’allí, on el bosc es fa obert, i la prada és un mantell sense fi…camina cautelós un jove cervató que investiga que està passant.

Quan veu tan necrològica imatge del bosc, aquell que li ha fet tantes vegades de refugi s'espanta… i surt a trot esparverat…De sobte para, mira enrere, cap al bosc… i amb solemnitat declina el seu cap durant uns segons…I marxa de puntetes per no destorbar a la lluna, que encara relata per última vegada i sembla que estar a punt d’acabar, sense deixar però, d’entonar tot murmurejant una tendra cançó.

Qui...?

Amb sorpresa he sentit dir que l’amor  només és una paraula…
Fa dies que el cervell no deixa de fer run run,
He estat atrapada doncs a una paraula?

Diuen que la vida ofereix i treu…

No sé pas jo què hi ha del cert de tot plegat..

Fa pocs dies escoltava a algú important dir que la vida era una estafa,que era molt difícil ser feliç…l’amor se li havia allunyat…

Vaig començar fa molts anys un planell que dia a dia dibuixava,
amb l’esperança que en el trajecte, el sender fos clar i amable de fer…
on la força del que creia i anomenava amor arrodonís les pedres d’aquell camí,
pels que estimo i per a mi,
aquell que ja els avis anunciaven pesarós.

I ara…

L’amor és una paraula???,
on sembla que tot hom fa servir a la seva conveniencia,
a les necessitats del cor de cadascú,
amb milers de formes i colors,
que es dóna a si mateix segons el nivell d’exigència personal d’un mateix,
com si d’un buffet lliure en parléssim…???

On queda aquell  en què rau la incodicionalitat absoluta,

que jau en el núvols blancs de la tendresa,

que creix amb la felicitat del qui estimes,

que no té finit possible quan el sents,

que és tan intens que crema dins el cor,

aquell que connecta les ànimes i fa pampallugues elèctriques…

Algú està  equivocat,
algú està errat,
algú fa una mala praxis,
algú no ho ha entès,
algú no ha après bé,

Qui…???

Pura melangia...

LLIBRE D'ABSÈNCIES

---

CALLADAMENT

              Des d'aquesta aspra solitud et penso.
            Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
             els pollancs que miràvem en silenci

  des del portal de casa.
  Tantes coses
  se m'han perdut amb tu que em resta a penes
  l'espai de mi mateix per recordar-te.

             Però la vida, poderosa, esclata
             fins i tot en un àmbit tan estricte.

  Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
  el verd proclama vida i esperança
  i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
  i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
  m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.

TEMPS D'INTERLUNI

---

El silenci també és un atzucac

i també es diu amb silenci.

Potser cap gest no és tan clar i tan transparent

com tu pensaves, i ara sents l'ofec

de tants gestos sobrers.

Poser el costum

t'ha convertit en aquest personatge

hieràtic i solemne que malviu

entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

Miquel Martí i Pol

Toc irònic per la nostra societat (de tant en tant cal pensar en ella!)

LLIBRE DE LES SOLITUDS

---

DEMOCRÀCIA
(assaig general)

Els figurants que seuen a la dreta

de l'escenari, que s'intercanviïn

regularment amb els de l'altra banda,

és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.

Quan es trobin al mig, es poden dir

tot el que els passi pel cap, des d'insults

a paraules amables, circumspectes,

poden adoptar un aire displicent,

o bé irritat, o de perdonavides,

i fins i tot poden iniciar

un simulacre de baralla física

que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.

Un cop ben asseguts a les poltrones

que reprenguin la representació,

però tenint en compte que els papers

són canviats i cal posar més èmfasi

per tal de fer versemblant l'espectacle.

Comptaré fins a tres.

--I jo?

--Un moment.

Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

Miquel Martí i Pol