La nit arriba freda i la boira comença a serpentejar pels arbres envellits que despleguen les seves branques nues, arbres pesarosos que sospiren d’enyorança a una lluna blanca i brillant, esperant el darrer conte que els hi té preparat.
Ningú diria que és primavera en aquesta nit, car regna el silenci i una pau sospitosa que fa de pensar. I és el que el pas ineluctable del temps que ara rendeix comptes s’ha aturat...Jau immòbil el vell llop, sembla que ha decidit ja descansar i allunyar-se de la seva inesgotable cacera.
Dins els caus calladament esperen els petits conillets, que amb els ulls ben oberts i amb les orelles ben encuriosides, observen amb atenció tan grisa imatge del bosc.No més sorollosos estan els esquirolets, que dempeus i quiets escolten amb prudència tan magnànim repòs.
Quan la lluna decideix parlar, les ombres xiuxiuegen i s’apilen totes juntes desitjoses d’escoltar l’última bella història.Petites gotes d’aigua cauen de tant en tant al sotabosc, però no plou, són els estels que ploren mentres atenen el relat.
Prop d’allí, on el bosc es fa obert, i la prada és un mantell sense fi…camina cautelós un jove cervató que investiga que està passant.
Quan veu tan necrològica imatge del bosc, aquell que li ha fet tantes vegades de refugi s'espanta… i surt a trot esparverat…De sobte para, mira enrere, cap al bosc… i amb solemnitat declina el seu cap durant uns segons…I marxa de puntetes per no destorbar a la lluna, que encara relata per última vegada i sembla que estar a punt d’acabar, sense deixar però, d’entonar tot murmurejant una tendra cançó.