Si et parlés de la veritable realitat només podria explicar-te que és un piló de percepcions il·luses que tenim el costum d’imaginar.
I a fi de llevar-te la inquietud de no comprendre-la, podria inventar i dir-te de la seva autèntica identitat, tot expressant-te el món amb la dimensió dels sentiments, de l’instint, dels sentits i de la raó.
Però…sé que justifiquem la nostra manera d’entendre la vida perquè som incapaços de desfer-nos de les paraules designades i dels conceptes establerts. I ens neguem a tenir una ment enginyosa i rebèl i a fer fora tota la sensibleria que falseja aquesta veritable realitat.
Plens de perjudicis, confiats en els paranys més científics, metafísics i morals i simples creguts de les nostres experiències, coartem, encara avui i quasi a consciencia, l’admissió de que tot és en definitiva una cadena d’efímeres necessitats que només l’espai, el temps, la casualitat i potser l’art, poden expressar aquesta realitat tan filosòfica.
I malgrat pogués convènce’t que així és, no podria defugir en el dia a dia del mal costum de fer servir aquesta raó conceptual per substancializar-te tot allò que visc.
Aquesta forma tan pura de la veritable realitat, se’m mostra tan irracional que em resulta hostil i necessito donar amb avidesa un significat més proper, perdent així tota tinença de sensibilitat i d’intel·ligència .
I és així com perdo tota esperança de complaure’t.