Un presagi finit m’abat el cor,
s’abreuja el temps viscut
s’eclipsa el diàleg ja clos.
No hi ha aixopluc segur
per aquests secrets ignorats,
només un jaç de mortes expressions i passions aturades.
Amb la mirada entristida sota el
cel estrellat,
calmo el neguit de les carícies
perdudes,
dels pensaments caiguts, de la nostàlgia travada..
Aquest codi compartit cisella
tenaç el silenci,
esborra tossut la tendresa
inacabada,
i calla per sempre les dolces abraçades.
El meu jo exhaust ara cruix,
i abandono amb mirada secreta,
l’últim gest, l’últim alè, l’últim oneig.
Mor la tènue esperança amb
silenci sord
la màgia és ajusticiada per l’
encís oblidat,
ja no resta cap combat a l’ànima.
S'exhaureix el temps dels sentits,
expiren els delits guardats,
la meva pensa ja no et vol ser lleial,
saber-te en el meu buit, et nega.