He llegit que garanteix la llibertat del qui
és estimat.
He vist com la persistent vigília
protectora no pensa mai què perd.
He pensat en la determinació
ferma del qui lliura confiança.
He volgut el senzill gest de
donar, sense miraments i recances.
Quanta bella dialèctica envolta
aquest art caduc que ningú hi creu, que tot hom confon amb símils i que ja
ningú sap de la seva veritat.
M’han explicat que només és un petit
trosset d’un mateix i que, si vols, pot ser tan minúscul que ni et faci falta
per sobreviure. Quin greu tot plegat!
M’han insistit en què desapareix
en un temps no molt llunyà i que quasi mai es torna a reinventar per poder
seguir estimant a l’estimat.
M’han intentat convèncer que l’artista
pot bescanviar-ho i ferir frívolament al que abandona en nom de la seva
individualitat.
I als meus ulls, l’han simplificat fins esdevenir-lo com un fet
més de seducció sexual.
I si la coneixença de llur art nasqués
de més endins...allà on la raó del cor sentit es compromet, s’encapritxa, s’il·lusiona,
i s’enamora particularment? Llavors
seria la excelsa possibilitat d’estimar sense cap final designat.
Com seríem les persones sinó sabéssim
estimar?