Una explosió d’alegria acompanya l’activitat accelerada
fruit del desig de viure amb intensitat. Grans motivacions justifiquen la
irrefrenable energia exultant. Molt lluny queda la possibilitat de contemplar una
existència més serena i objectiva, la rauxa disfressa la veritat més realista.
Tot és possible en el món de la fantasia, els somnis són
ara episodis veraços i apassionats. Els sentiments flueixen a dojo, novedosos,
profunds i enèrgics. No poden ser pas els
miratges del desert travessat.
La multitud és amistosa i propera. La comunicació immediata.
Llavors el temps corre precipitadament sense permetre la
reflexió i la memòria.
I de cop, tot canvia.
El cor batega cada cop més a poc a poc, està perdut.
La raó ja no pensa...s’entreté contemplant el pas del temps més lent i pesarós que mai.
El silenci esmicola dia a dia el càntic de l’alegria i la
buidor ofega els sospirs de l’esperança.
La joia trencada abandona els valors més ingenus, ja bocins absurds no desitjables.
L’ànima no està més trista, ni tan sols més melangiosa, tan
sols resta catatònica, indiferent...s’ha trencat.
I quan tot ja resta en silenci...
És l’hora de sobreposar-se,
cal fer fora la pena virulenta que emmetzina
una realitat més possiblei, cal desterrar el dol del cor sentit que no comprèn
el que ha succeït. Cal tancar ferides tot posant tiretes de raó i paraules.
I al gran cor malmès i ingrat ,cal persuadir-lo i
conquerir-lo de nou.
És en aquesta existència taciturna on el
seny romp el silenci, i discretament inicia la revolució particular de l’ànima.
Aquesta vegada però sigil·losament i esquerp, no vol més esdeveniments especials.