El temps passa amb el seu fort
tic tac i no vol parar ni tan sols un instant , no dóna ni un respir a la incertesa
ni a aquesta dubtosa veritat que priva qualsevol possible millor.
I sembla que s’han posat d’acord
la tristor , la soledat i l’enyorança, neguen a l’ànima tota guspira d’il·lusió.
El present i el futur parlen amb to
ombrívol i fan basarda, la ment rebutja els pensaments no fos cas que la por la
ofegués del tot.
Rialles, crits, salts,
corredisses amunt i avall aviven la casa i el cor durant algunes estones.
El desig vehement que el silenci
declini no pot atrapar l’entusiasme viscut.
Petites trobades que busquen el camí perdut , llargues
converses que pretenen descobrir nous senders... són només paraules no enteses
que rompren l’esperança.
Sentiments secrets, somnis amagats, dimensions
desconegudes, universos impossibles,
núvols negres, lliris blancs pansits, promeses negades, històries irreals,
amistats desaparegudes, batalles perdudes, fe malmesa, ....
No hi ha prou llàgrimes que aclaparin
aquesta pena pel que les hauré d’apilar per
un altre dia pitjor, i mentre hauré de buscar el sol que ha de clarejar aquesta
forta tempesta....però això sí, un tan suspicaç...