un missatge aombrat per l’última tempesta.
No em resta cap esper per retrobar-te.
M'aixoplugo en els records
dels instants viscuts, que guarden el mantell
de paraules i centelles fervents compartides.
I cavil·lo el mode de lliurar-te,
mentre basteixo un pont
que em porti a una altra banda.
L'horitzó resta misteriós,
una nova escaiença esdevindrà
ben segur a trobar-me.
Avui he llevat el vel
que enboirava la teva veritat,
tot disfressant la teva calidesa.
I en aquesta nova vida callada
emprenc un camí que no conec ni m'interessa,
però que intento entendre.
I tot serà diferent...
M'emporto en un jaç,
totes les meves pertinences.
Refaré de nou el meu jardí de lliris blancs?
Erigiré de nou els puntals de les meves idees?
Viurem llunyans,
sense tenir un de l’altre coneixença,
i no hi haurà neguit,
perquè ja no hi serà la pensa.
Tot serà dissemblant,...marxes i no miraràs enrere...