Aquí a prop, al nostre continent veí, fa poc celebraven 20 anys de l’abolició del sistema legal de discriminació racial ….(1991).
Aquest Nadal vaig anar a veure una peli per recordar i saber més d’algú molt especial de la nostra espècie humana…Ell i uns pocs més, han donat i donen la cara, s’enfronten quan cal i calgui a tot tipus de “apartheid” social que nosaltres, la tribu humana, som capaços d’executar per poder, diners i luxe. Sento certa gelosia no poder gaudir d’aquest ADN que els fa lliures i forts, que lluiten incansablement amb el do de la paraula, amb el do de l’escriptura, amb el do de fer o amb qualsevol altre habilitat, però que mouen les masses per rebel·lar-se i no acceptar-ho, i que són capaços de fer trontollar a gran o a petita escala els poders fàctics miserables.
I no puc desconnectar, suposo que és per això que des de fa dies penso amb la indiferència.
Llur significat d’aquesta, el vaig descobrir ja fa molts anys. Recordo que bocabadada l’escoltava, i em semblava terrible, em resultava espantós poder patir tan greu indolència.
Quan et fas gran, l’esquema de prioritats socials i econòmiques et desmarquen d’aquell esquema ingenu que has construït i promès complir disciplinadament no molts anys abans…i aquells matisos de cada sentiment, percepció o afecció, que tan acuradament has après e interioritzat, es perden fins que ja no ets capaç de distingir ni recordar molts d’ells.
Tots ho fem, uns en més grau que altres, i té que veure amb posseir en un mateix un xic d’aquest ADN, per a mi màgic, que parlàvem o no…
Cal dir que com tothom, he patit la indiferència, la indeferència, la displicència, el cinisme i l’estoïcisme… I últimament visc amb massa consciència totes aquestes variades insensibilitats…
Pel que, per no arribar a la grolleria escrita, només escriuré que n’estic farta. Que ja n’hi prou!
D’aquí la meva gelosia…sana.
El meu secret, de moment, és refugiar-me en els telenotícies, en alguns diaris, en algunes tertúlies de la ràdio i en alguna altra conversa enriquidora amb amics de veritat. És quan m’esforço en escoltar i en no oblidar el que està passant, el que estem permetent i el que no estem fent i cal…D’aquesta manera em sento més delinqüent social i els meus agravis soferts resulten ser “pecata minuta”...suficient per declarar petites batalletes i sentir-me una mica cosina “dels que sí tenen l’ADN màgic”.