Temps ençà, quan era una adolescent era una paraula desconeguda, una declaració de promeses, de sentiments encara per descobrir...
Quan vaig ser esposa per primera vegada el seu significat era desolador, la incomprensió absoluta, l’estafa trobada, el reclam d’un ideal inexistent...
Al néixer la primera filla era el símbol d’un vincle indestructible, ferm i etern...una manera diferent de percebre tan utòpica paraula...
I el present ha sigut l’alegre servitud a un compromís assumit amb plena responsabilitat, conseqüent als somnis que he volgut convertir en reals...
Però en el camí, trobo a faltar encara l’espiritualitat que llur paraula m’evoca, el record il·lús del seu significat...i resta paralitzada dins meu en el temps...Em sembla que m’he oblidat de com es pronuncia i de com es fa realitat, de com compartir-la i de com creure en ella novament i completament.