Quina paraula més bonica, la seva sonoritat ja radia l’entropia del seu significat.
En el dia a dia sobrevisc a un piló de novadores situacions que em fan persona, professional, amiga, mare, filla…i tot sembla estar al seu lloc. Tot sembla tenir la posició correcte.
Entremaliadament estudio detalladament cada vivència, cada paraula, cada acció, cada moviment, cada persona que vaig trobant….I jugo a filosofar.... Comparo el que em diu l’exhaustiu examen fet amb el que opina la part de la meva ànima més idealista..., aquella que malgrat peca d’una infantil ingenuïtat és rigorosa i exigent amb els seus principis.
I tot és desori i confusió. Tot tira cap al seu costat...El que més em costa d’entendre és com el desordre creix obsessionat en fixar el sentit en què s’han de produir els esdeveniments, les decisions, les accions, els conceptes,...i m’evoca un sentiment d’aïllament, de soledat, d’impotència...Car els meus desitjos busquen, potser de tot plegat, percebre-ho més tangiblement i precís, en el món de les idees bones, transcendents i metafísiques.