Dijous, mentre conduïa al bell mig de la Meridiana, a prop dels centres comercials, dels edificis de disseny,...de cop va aparèixer al meu davant un noi bru de faccions aràbigues, caminava lentament i dificultosament entre els cotxes. Avançava poc a poc, descoordinant les seves cames amb els seus braços. Els seus ulls foscos estaven enfonsats , reflectien la soledat del pitjor desert, el de l’abandonament social, reflectien l’agraïment del que no té res, eren descuidats, com si sapiguessin que eren invisibles al món. Tenia un cos prim, d’aparença famolenca, la seva pell era seca i desnutrida i la seva roba estava envellida i arrugada...
De sobte, es posà al costat de la meva finestra i amb un gest de mà oberta com si demanés alguna cosa, verborrejava algunes paraules tot acompanyant-les amb un humil somriure. Volia morir...!! Sense tenir temps, la seva humanitat s’havia colat dins el meu cor i com una descàrrega elèctrica dolorosa vaig sentir la tristor més desgarradora...El cervell va començar a pensar acceleradament, no podia admetre el que veia, afanós buscava la manera de treure’l d’aquella situació, estava molt preocupat..temia per a la seva vida. No estem acostumats a percebre la misèria de tan a prop i no sabem què fer....Haig de dir pesarosa que no vaig ser diferent als demés...només vaig saber donar-li 10€, l’obssessió de què mengés quelcom va minvar totes les altres possibilitats de fer alguna cosa...
Recordo els meus 17 i 18 anys quan anàvem amb els amics a jugar amb el nens del rabal, o a portar menjar a les famílies de la Mina mentres xerràvem una estona amb elles, o aquelles visites als infants de les Llars Mundet, que ens esperaven i ens renyaven quan trigàvem massa temps, aquells nanos tan descarats...Que se n’ha fet de tots ells...??? M’avergonyeixo,... haig de reconèixer que me n’havia oblidat.... Avui he tornat a passar per l’Avinguda caminant i he buscat el noi bru però no hi era...Estarà bé? Deu tenir por? Tindrà gana i sed? Algú estarà pensant en ell? Algú més l’haurà vist? On deu dormir? Es sentirà sol o ja no sent res?...
No paro de preguntar-me què puc fer...com podria socórre’l....Estic convençuda que els petits fers de tots ajuden i molt...però es fa tan lent...Al noi bru li arribarà massa tard,...l’ajuda no li arribarà a temps...i marxarà. El que és més dur d’acceptar és que segurament ningú s’adonarà que ja no hi és. No ho vull tornar a oblidar!!