Comences a adonar-te de la seva existència molt a poc a poc… alguna cosa comença a no encaixar, apareix la tristesa i la desesperança.
Podria semblar en un inici una admirable actitud de criteri i de fermes eleccions, una autoafirmació fortament argumentada i conseqüent d’un bon fer.
Però llur tendència, que reincident promulga tantes vegades l’ individualisme acaba desvetllant el gran secret… Fora de les lleis i de les relacions morals mana una doctrina filosòfica que enalteix la contemplació excessiva per un mateix, l’atenció desmesurada cap a un propi interès sense preocupacions, l’exagerada exaltació de la pròpia personalitat.
I malgrat volguessis acceptar-lo, admetre’l com a una particularitat més de personalitat no pots...car la seva voracitat destrueix qualsevol afecció incondicional, desinteressada i apassionada dels altres, que queden reduïts a simples instruments sense vàlua per a la seva autocomplaença i encomana un sentiment de desil·lusió i desencant.