Sense adonar-me'n m'he fet gran. Encara a vegades, el pensament em traïciona i divago en idees ingènues del què faré en el futur, quan sigui gran. És llavors, quan una notícia, un comentari, un fill adolescent, et posa a lloc...I de cop, t'adones que fas tard, que el què ja no has emprès, decidit i resolt pel teu futur, ja no serà possible...El xoc és irreversible, sents que has de continuar caminant amb el què has après fins llavors, i amb un greuge...amb la responsabilitat dels teus menuts, que ja no ho són tan, i el teu compromís cap a la societat.
Per bé o malament ets en el present un obrer actiu del que avui i ara s'està construint i preparant pels que vindran, els nostres fills i en molts casos néts i tot...
Una realitat aclaparadora per alguns que encara vivim sota l'ombra d'un idealisme que ens fa somniar i creure en un univers màgic, en un món que podem canviar i enriquir, i on la humanitat és encara quelcom a descobrir, interpretar, entendre...Amb un sentiment molt profund, de dins el cor, jugues a formar-hi part, com un novell en contínua experimentació i aprenentatge...
Tinc una filla adolescent que em demostra diàriament que la contemplació platònica d'eixe món, no és més que un estat d'embriaguesa dels que ja estem desfasats, en una altra dimensió del temps. I que el món és devastador i terriblement terrenal...una dimensió desconeguda per a mi...
M'hauré de pujar al Dragon Khan i agafar-me ben fort!...sembla que vénen moltes corbes...