Quines deuen ser les seves dimensions que escapen a la meva raó?
No aconsegueixo definir el marc que la compren, descobrir la llei que la provoca, mesurar la intensitat del seu magnetisme…
Però puc veure-la i sentir-la, i observo com tothom en fa ús d’ella.
Cadascú la dissenya al seu gust i benefici…
I això m'impresiona…
Em sento perduda quan quelcom tan intens que condiciona el cor és tractat amb tanta futilesa i egoisme, car involucra persones i els seus sentiments, i la tirania d’alguns malmet la calidesa dels altres.
Fins fa poc pensava que la meva ignorància limitava la meva capacitat d’interpretar tan erudita sensibilitat però no fóra així, la gosadia d’alguns que s’atrevien a al·legoritzar llur tendresa era el que em despistava.
Només sé el que el cor em diu, i m’explica que...
és el sentiment més noble que hom pot donar a una altra persona, la predisposició especial de tenir una major coneixença d’aquell que t’importa, la delicada exultació que et provoca la seva presència, les irreprimibles ganes d’acompanyar a qui sents tan proper, la confiança amb la que vols acaronar tan especial persona, la suau generositat que dones a aquell que tan hi penses...
Tot això no és possible amollar-ho a un interès particular, a un benefici propi...és una estima massa vinculant que no pot ser traduïda i transformada en qualsevol percepció que hom pugui desitjar i imaginar perquè així li va bé.
Però a la realitat, és difícil viure-ho amb rigorosa puresa i les prioritats més personals sempre imperen...finalment, tal afecció emotiva es converteix en un sentiment simple, inconscientment convenient.