Ja fa 20 anys…una nena de cinquè de primària explicava en una redacció pels Jocs Florals, una història que el seu final sorprenent em va ensenyar a estar alerta, a adonar-me que tinc gent al meu costat. Encara ara, revisc en la memòria aquell relat... El seu conte es titulava “Creadora de líders”.
Convivim amb persones que formen part de la nostra crònica personal i que la condicionen positivament en el més rigorós anonimat. Em produeix un excitant calfred pensar si aquell encert ha estat obra meva o si algú del meu entorn ha posat la seva petita poció màgica de genialitat.
Perquè el que és ben segur, en la meva humil opinió, que no seríem el que som si no forméssim part d’un col·lectiu, car el ser humà en si mateix, necessita i vol els seus pròxims per motivar-se, per sentir , per expressar, per donar, per compartir, per inventar… i en la pràctica de totes aquestes necessitats es fa persona, qualsevol altra alternativa el faria pobre d’humanitat.
Pel que crec certament que tots nosaltres esdevenim creadors de persones.