Els seus ulls ho diuen tot, revelen la recerca de quelcom que encara no entén. Camina capcot, amb les orelles caigudes sense ànsia de voler escoltar res. De tant en tant es para, aixeca lentament el seu cap fins alinear-lo amb l’horitzó, i sense gaire esma evoca un udol profund.
No plora, és encara un sentiment més profund, el dol arrencat de l’ànima malmesa.
Ja fa molt temps que camina sol. El trajecte ha sigut llarg i intens, ha tingut amics de creuer, companys de cacera, menuts juganers...però tots han marxat, han fet drecera...
La incertesa s’ha apoderat del seu genuí instint i vaga sense rumb buscant no sap ben bé què.
N’hi ha molts que el contemplen, que caminen al seu costat i el protegeixen dels perills que l’aborden quan ell està absent, immers en el seu univers particular, que el llepen quan es fereix i li tenen cura quan fa fred...però ell continua el seu caminar pesarosament immutable i els gruny recelosament fins que marxen.
El temps ha fet el seu efecte, ha deixat rastre la desil·lusió i l’enyorança del desconegut més desitjat. Ara ja té el cor trencat incapaç de recuperar-se i la soledat l'empeny cap al viatge final . És ara un animaló sense manada.