Tinc el cor trencat i la veu ennuegada…es d’aquelles èpoques on no estic massa orgullosa, ni de mi mateixa ni de ningú.
Observo suspicaç els comportaments de tots nosaltres, les persones,…i intento amb frenesia discernir els motius que ens porten a fer el què fem… i no aconsegueixo entendre res,...res del què veig, res del què escolto, res del què llegeixo, res del què interpreto, res del què diem...m’asserena.
I la simplicitat, l’inexistent sentit, l’egoisme en l’estat més pur i la negació sistemàtica dels erros,…em porten a un estat de tristor, debilitat i pobresa.
Tinc en ment desenes de preguntes que volen respostes amb valor, amb coratge, amb acció, amb voluntat, amb generositat, pel pròxim,…i les retinc dins meu perquè no trobo el camí que em regali pensaments més tolerants, raonaments més comprensius cap a tots nosaltres…. Demà serà un altre dia…així ho espero.